Print

 

 


Un relat de Carme Cabús  (28-01-2006)

                     

 

 

 

 

Casa de la meva amiga era prop de la Hauptbahnhoff, l’estació on jo arribava sempre amb algun petit regal: torró, mató, ametlles garrapinyades.
Vivia en una antiga casa que havia estat de l’aristocràcia jueva, abans de l’holocaust, ara dividida en diversos habitatges. Hi vivia amb dues noies més, cada una en una habitació.
L’espai comú era la cuina, allà on es convidaven els amics, on entraven primer els amants, on totes quatre, cuixes a l’aire, ens depilàvem tot explicant-nos anècdotes de la vida, sense cap interpretació malintencionada, com era avinent amb la claror racional alemanya.
Totes tres eren rossenques, i tenien una pell d’àngel. Tenien també riallades clares, sense dramatisme, de les quals la mateixa cuina n’era un reflex.
Aquesta cuina, de sostres alts, grans finestrals i mobles de fusta massissa, sempre feia olor de cafè socarrimat, davant el qual passàvem hores xerrant. Aquí hi menjàvem àpats d’estudiants: pa negre amb mantega, formatge, cogombres assaonats.
En aquesta cuina rajaven les llàgrimes quan m’acomiadava, no se sabia fins quan, i hi ronsejava jo, en les nits nevades i gèlides, abans d’anar a la Kerze, un cafè confortable on fer-hi coneixences interessants.
I en aquesta cuina vaig fer a la meva amiga la darrera foto estant ella sana, abans de caure, de manera instantània, en un coma profund per un vessament cerebral. Quan miraculosament va despertar-se no va a tornar a ser mai la mateixa. Va anar a viure amb els pares, i aquella cuina, jove i riallera, es va fondre per sempre.