Print


Un relat de Anjo Laví  (05-04-2007)

 

 

 

 

 

El relat que segueix té la seva gènesi en el repte 214 “ADDICCIONS” que va proposar en Maurici. L’he refet de nou afegint-hi un munt de paraules gustoses. Abans però, per fer boca, us deixo aquest aperitiu: Amb els ulls tancats Premo delicadament la sina entre les dents. Muntijol de llepolia i et tasto amb delectança. Aspiro la sentor fresca, exquisida i voluptuosa que deixes anar Libèl·lula africana quan et separo les ales, prop del bosc,  i m’impregnes els dits amb complaença, mentre et menjo. Peça de carn salvatge en el teu període de zel.  

 

L

 

’habitació tot i ser gran i espaiosa té un punt de claustrofòbica. Criden l’atenció la rara composició del mobiliari i l’home que, movent-se i esbufegant amb dificultat des d’una cadira de rodes, prepara el sopar mentre la càmera de vídeo, que ell mateix ha instal·lat prop d’on està feinejant, pren nota amb detall del que succeeix i succeirà a partir d’ara. L’home afegeix els últims condiments; remena la cassola, espera... i apaga el foc; obre els narius i ensuma mostrant satisfet a la càmera la seva aprovació.

–Mmmhhhhhhh... Bé. Això ja està llest. Fa bona olor... llàstima que les aromes no us arribaran a través de la pantalla i no pugueu fer-vos-en una idea; la tecnologia encara no ha avançat prou! Si m’ho permeteu, aniré emplatant el menjar que acabo de fer... Se’m veu bé? –la càmera farà de testimoni de l’afer que us lliga amb mi, i així no us en perdreu cap detall– no us fa res que vagi menjant oi? és que fred –ja ho sabeu– no valdrà res. No us convido, i disculpeu-me si us parlo amb la boca plena... no us ho prenguéssiu malament... però em queda poc temps per cortesies i polideses; se’m fa tard i he d’anar fent via. D’aquí a poc, calculo, s’esdevindrà “allò” que alguns en dirien l’inevitable, i jo, senzillament: la meva mort.

Mireu-me. Tot i que la meva aparença us pugui resultar poc atractiva i fins i tot grotesca o repulsiva, us asseguro que la vida m’ha tractat d’allò més bé. Ja sé que costa de creure. Si no m’estiguéssiu veient a la pantalla no us hauríeu pogut imaginar fins a quin punt sóc obès –obesitat mòrbida en diuen–. Ja no surto de casa. De fet, no podria baixar del llit si no fos que, en previsió d’aquest moment –sóc un home acabalat– vaig fer adequar la infraestructura del lloc on visc a les meves capacitats. Especialistes en robòtica i domòtica van dissenyar –especialment per a mi– un assortit d’aparells: grues, elevadors, cadires motoritzades; mobiliari divers i funcional, capaç de desplaçar-se –obeint la meva voluntat– només pitjant un botó; així com ordinadors i sistemes informàtics, que em permeten –si en tinc necessitat– connectar-me amb l’exterior. Compto també amb l’ajut d’un exèrcit d’assistents, que tenen cura de la meva persona, de les meves necessitats higièniques i en particular de la meva afició pels capricis culinaris. Tot plegat m’ha permès –al meu entendre– mantenir fins ara, amb un mínim d’autonomia, la meva dignitat.

De jove vaig tenir pocs centres d’interès i no vaig anar a la saga de res; he estat un solitari; no he sentit mai el desig de formar una família, ni de perpetuar el meu cognom, i com que els meus ancestres van fer diners a cabassos al llarg de cinc generacions, he tingut la sort de no haver de treballar ni de patir per fer créixer l’immens patrimoni familiar que posseeixo... –és el que té ser fill d’industrials sense escrúpols–. Com un nen aviciat, sense cabòries ni capficaments, vaig anar fent fins que, per a distingir-me singularment dels meus congèneres, o potser, per fatuïtat, parenceria, petulància i altres virtuts de la mateixa mena, vaig decidir consagrar la meva vida a tastar les menges més exquisides que hom pogués elaborar, –els nens malcriats ja ho tenen això– i vaig esdevenir un perfecte llepafils.

En aquella època no vaig escatimar recursos per anar a determinat continent, país, ciutat, lloc o establiment on poder assaborir: un vi, uns postres o un plat excepcional, ja fos: carn, peix, crustacis, marisc, fruites o verdures. Tot destriant àcids orgànics, substàncies amargues, polifenols, sucres... i demés components i elements que influeixen en llur sabor, la pràctica quotidiana em desvetllà el sentit del gust i de l’olfacte, i em va dotar d’una habilitat extraordinària per a degustar el bocam, el deix i les aromes dels vins de més renom.

...Bressar, bullir, candir, clarificar, emborrassar, escalivar, fregir, fumar, gebrar, macerar, napar, ofegar, purgar, quallar, reblanir, rossejar, rostir, saltar, socarrar, sofreginar, suar, travar, trufar; coure a foc lent, a foc viu, a la brasa, a la brutesca, a la cassola, a la cocota, a la graella, a la llosa, a la papillota, al bany maria, al blanc, al blau, al caliu, al dente, al forn, al natural, al punt, al vapor...

Fos quin fos el mètode de cocció o elaboració emprat, el meu paladar captava, al primer tast, cada un dels ingredients que formaven part d’un plat, així com la sapidesa dels condiments o la textura dels aliments. Mentre esperava assegut a taula, m’exercitava i em posava a prova amb petits jocs que –amb l’experiència repetida– em van dur al refinament dels sentits. Amb el ulls tancats i només ensumant la flaire que escapava de la cuina, hauria pogut captar –sense cap mena de dubte–, si les verdures que hi havia al foc, fent xup-xup dins l’olla, havien estat tallades a la brunesa o a la juliana; el punt de maduresa de la carn de caça que hi havia al rebost, sotmesa a un inici de descomposició –tot esperant que adquireixi el tast adequat, “faisandé” és la paraula–, concretant en: dies, hores i minuts, quant temps feia que la peça era morta; o en quin moment s’espantava amb glaçons –mentre bullia molt lentament– el suc barrejat amb una mica de vi –que prèviament havien deixat anar al forn: ossos i verdures–, per a preparar un “fons” –fosc i espès– d’acompanyament, i encara hauria pogut afegir les diferents varietats de raïm que composaven aquell vi.

Vull remarcar que el meu coneixement de la matèria no el provocava l’ànsia de saber o d’aprendre. Just al contrari, només m’empenyia l’hedonisme i el plaer epicuri que em produïa aspirar les essències; ingurgitar, paladejar; ingerir lentament cada mos exquisit i sentir com feia el seu curs collejant cap a l’estomac. La presentació del plat –tot i que sempre és d’agrair– per a mi no tenia cap interès, era quelcom secundari i totalment aliè al gaudi que em produïa el gust del menjar a la boca i a les sensacions gustoolfactives. Jo podria haver estat cec i res hauria canviat en la meva complaença.

L’home deixa per un moment la forquilla i el ganivet al costat del plat, i amb esforç s’agafa al trapezi que penja a prop d’ell. Sembla que intenta acomodar de nou el seu cos a la cadira; just aconsegueix aixecar una mica la galta del cul...

–Fffffff... Una llufa...

Quin descans! Són els gasos... últimament pateixo d’una certa flatulència quan menjo massa de pressa... i ara, a més, parlant...

Com us anava dient, de la cuina dels grans xefs vaig passar als menjars exòtics.

No parlo de plats com el katsuobushi: el típic filet de bonítol assecat, fumat i madurat amb el fong Aspergillus glaucus, ni evidentment del sushi elaborat a base d’arròs bullit envinagrat, acompanyat de peix o marisc –generalment cru– o de verdures, ni del teriyaki, el yakitori, ni d’altres guisats propis de la cuina japonesa o de la xinesa, la india, la del mitjà orient, o la de tants llocs que han sabut donar a la seva cuina prou prestigi perquè un gourmet –cosmopolita com jo– ja s’hi hagués interessat abans. No; jo parlo d’un exotisme més primari: fruïts rars i desconeguts; verdures de llunyanes geografies i móns inexplorats; peixos i crustacis ignots; aranyes, cucs, insectes... i també grans animals. Us sorprendríeu de les sensacions que us pot arribar a provocar el cruixent d’una eruga carnosa i molsudeta, feta al punt, o prémer amb força –entre les dents– una peça de carn salvatge descarregada de nervis i de greix –fent regalimar el suc per trobar-lo a la llengua– rosegar i rostar, fins a deixar només els ossos després de xuclar-ne el moll i la sang que hi ha quedat, o aspirar la sentor, sofisticada i delicadament voluptuosa que deixa anar determinada libèl·lula africana quan li separes les ales i t’impregna els dits, mentre és menjada crua, tal qual, en el seu període de zel, i encara –muntitjol de llepolia i luxúria dels sentits– els petits excrements –no més grans que una catània– d’un rosegador, que habita a les regions equinoccials. Ultrapassen la quintaessencia de la sensualitat palatal i et transporten a un món eteri de flairances, on la consciència transcendeix la percepció de la realitat i t’obra la porta d’una nova dimensió gustativa.

Segurament us preguntareu si no tenia escrúpols o prevenció davant de certes menges; si no em penedeixo d’haver menjat un animal o un vegetal que potser era l’últim exemplar d’una espècie protegida, o potser fins i tot, si he arribat a menjar carn humana... –qui sap si d’infant–. Ja ho veig; em faig el càrrec que sou de mentalitat simple i estreta; que heu assumit uns hàbits, unes normes i unes actituds, que només us heu fet vostres per estalviar-vos pensaments independents i alternatius. La realitat és més senzilla: el món és només un mercat on tot té un preu i res queda fora de l’abast si es pot pagar. Aquest munt de detalls, que a vosaltres us haurien frenat, per a mi, no tenen cap importància. La moral, l’ètica... són conceptes estranys –d’una vaguetat extrema– que mai m’han interessat, ni m’han acompanyat. Ultra això, també us he de dir, en descàrrec, que tampoc em guiava cap actitud morbosa o malaltissa. M’incitava només la curiositat i el desig de delectar-me en un rebost infinit.

Com va ser que vaig passar de gaudir del menjar a viure per menjar? va ser la manca de contenció que m’esperonava? o potser la frisança que ja us he comentat per a tastar-ho tot? No ho sé. Si us he de ser franc, no tinc memòria de com vaig perdre el control sobre la meva voluntat, ni de quant el menjar es va convertir en addicció. El cas és, que de mica en mica, la fretura d’ingerir i d’empassar qualsevol cosa es va anar fent cada vegada més exigent, indispensable i irrefrenable fins al punt que, anant pel carrer, m’havia d’aturar tres i quatre vegades en el meu trajecte –per entrar a qualsevol hamburgueseria de mala mort– i satisfer, ja no el meu desig de fruir del menjar sinó, la necessitat d’engolir i prou. Ara ja, sense satisfacció ni plaer.

Sé que d’uns anys ençà és l’addicció qui em domina... és com si m’estigués assetjant a tothora. No puc fer-hi més. He de menjar, menjar, menjar... i menjar sense parar; a despit de fer malbé la meva existència, perquè no em puc posar fre, ni aturar-me fins haver acabat d’empassar la última engruna que resta al plat. I és així com el meu cos va anar perdent la seva forma original i va augmentar de volum en un grau sense mesura fins arribar a aquest estat que em trobo ara.

Pel què fa a la meva dependència al menjar estic condemnat. Entenc que per intentar vèncer-la no tinc altre sortida que posar-me en mans d’especialistes, o com a alternativa, puc acceptar la meva sort i morir menjant fins al final. He triat la segona opció perquè seguir les pautes i el règim que se’m proposés suposaria la invasió de la meva intimitat i encara més, la invasió dels principis fonamentals que han regit la meva existència. Ara bé; no he volgut deixar que fos la mort qui –a l’atzar– triés la data del meu òbit...–això seria una derrota i jo no estic disposat a admetre-la ni a deixar-me vèncer en aquest sentit–, per tant... vull ser jo qui decideixi el moment de la meva anada.

Aneu lligant caps... suposo.

Encara tinc la facultat de pensar i de raonar. He triat aquest moment. I ho he fet conscientment i lliure, en la plenitud de les meves capacitats intel·lectuals, fent ús de la meva raó i voluntat, i sabent què aquest pas no tindrà marxa enrere. No em penedeixo de res que hagi pogut fer; he viscut com he volgut i en realitat sento que me n’he sortit prou bé. Fins i tot –ara que el desenllaç s’acosta– no tinc cap sentiment de dol per l’estat que em trobo, ni recança pel que deixo, ni molt menys per com la meva mort s’esdevindrà. Ves a saber si volgudament o per una premonició casual, al llarg de la meva vida he anat aplegant diversos ingredients: dessecats, envasats al buit, congelats... que haurien estat útils per preparar aquest “últim sopar”. Cada peça, té les propietats adequades i prou capacitat per a garantir-me “l’èxit” pel que fa al meu traspàs. Però finalment –ho heu pogut veure vosaltres mateixos– he volgut tornar als orígens i m’he decantat per cuinar, jo mateix, un plat amb uns bolets que m’he fet dur del bosc, i adelitar-me per últim cop, recordant el sibarita que jo vaig ser. –He netejat i estofat llenegues; els rovellons els he fet a la planxa; els ceps els he confitat amb oli d’oliva; les llengües de vaca les he fregit, i uns bolets blancs... els he tallat a trossos menuts i els he saltejat fins que han quedat daurats. He preparat tres salses d’acompanyament: de ceba: amb farina,vi blanc i fons d’au; d’all confitat: amb oli, nata, sal i pebre blanc; de carn: a partir d’un fons blanc clarificat. He emplatat els bolets al voltant d’un bol amb les tres salses, fent petites muntanyetes segons la mena de bolet, i les he empolsinat amb un refregit d’all i julivert tallat a la brunesa. Cap de vosaltres hauria pogut trobar un punt de cocció més ajustat perquè la textura dels bolets fos... Bé! a qui vull enredar? us enganyo i m’enganyo a mi mateix... Sé prou bé que el meu nas ja no és el que era. Els he cuinat; sí... però el resultat ha estat com obrir els ulls i veure el món en blanc i negre. De les olors només en tinc un record vague i llunyà. No puc apreciar les seves combinacions i si us he de ser sincer, ha estat decebedor. Els he trobat: “tant poc gustosos...”!Tinc el paladar gastat...

L’home eixuga una llàgrima dissimuladament i amb la mà que li queda lliure es prem el ventre.

Aiiihhxx...però de les “farineres” ja en començo –uixxx– a sentir l’efecte.

Naturalment, exculpo de la meva mort a qualsevol persona que hagi tingut relació amb mi.

Pel que fa a les meves últimes voluntats –en relació al que encara queda de la meva fortuna– és ben senzill: he disposat que qui la vulgui heretar primer se l’hagi de menjar.

Sí, ho heu entès bé.

He donat ordres perquè tots els meus diners, inversions i propietats siguin bescanviades per pedres precioses o transformades en lingots –d’or o altres materials nobles–, prou petits per a ser empassats. Tret d’això no us demano res més. Sou ben lliures de sol·licitar la meva hereditat.

Anjo Laví