Print


Un relat de GariKoitz  (04-09-2005)

.  

 

http://www.relatsencatala.com/rec/images/t.gif

 

offf! És el so de l'horror. És un ganivet de fulla fina
seccionant un tomàquet de penjar. És el crit d'un bistec de bou encastat al marbre de la cuina.


Tot va començar farà vora tres anys. El punt d'inflexió de la meva carrera artística, una empenta celestial. Un missatge diví encriptat pels deus i deixifrat per un geni. Jo.

Era un dissabte, cap a finals d'octubre. Aquell vespre de tardor, les muntanyes de l'Albera es van veure assetjades per un aiguat de ca l'ample. Jo venia conduint des de Perpinyà, de parlar amb l'Étienne Raurich, l'amo de la galeria on properament havia d'exposar un projecte que m'havia portat un any i mig de feina. Ja portava anys de decadència pictòrica i aquella exposició em tornava a obrir les portes d'un mercat cada cop més apartat del meu concepte de l'art. Portava anys deixant-me arrossegar per la feina dels anys joves que em varen dur a la fama. Calia reinventar-me i no sabia com fer-ho. L'exposició de Perpinyà no trencava, però era un bon puntal econòmic per seguir tirant una bona temporada. En Raurich tenia fusta de galerista i molts bons contactes a tot el Rosselló, però també a Marsella i Lió.

Conduia amb suavitat, mai he sigut de velocitats, i aquell dia la pluja i la carretera secundària per on circulava em va fer extremar la prudència. Estava pensatiu, la reunió amb en Raurich havia anat força bé, però encara havia d'enllestir una sèrie de detalls que havien quedat penjats. Faltava un mes per la inauguració i el cap em bullia d'idees a última hora. Com sempre. Tot a última hora.

Recordo que tenia la sensació d'haver entrat a una dimensió desconeguda. Aquella carretera plena de revolts que no havia agafat mai, la pluja torrencial, el nul trànsit i la fina boirina que difuminava l'asfalt em creava una angoixa digne de telefilm de terror psicològic. Vaig engegar la ràdio per que em fes companyia. Ràdio Arrels ocupava el dial. Casualment, cantava un bon amic meu. Una veu inconfusible: Gerard Jaquet acompanyat de la seva orquestra interpretant “De cops bec tequiles”. Una cançó idònia per aquell vespre plujós de tardor.

Tot d'una, la conducció es va fer més amable, l'angoixa es va fondre amb la boira i la tensió que duia pertot el cos es va dissipar tal com havia vingut. La pluja aminorava a mesura que els revolts es feien més suaus i la visibilitat augmentava considerablement, tot i l'absència de llum. Ja eren les nou del vespre. Tenia gana i si tot haguera anat com m'esperava, hauria arribat a Girona cap a quarts d'onze de la nit. Però el destí m'havia preparat una sorpresa.

De cop, en enfilar un revolt obert, la imatge d'un vehicle mig bolcat em va sobresaltar obligant-me a reduir la velocitat del meu cotxe fins a frenar a un metre del sinistre. Em vaig quedar glaçat. Les mans se'm van aferrar al volant i el peu dret va quedar completament ancorat al pedal de fre. Immòbil. Tot el meu cos va quedar immòbil. I els meus ulls també. Observant el paisatge dantesc que tenia davant del nas. Un cos sobreeixia del cotxe pel parabrises del davant, deixant despullat el seu crani completament obert damunt del terra moll. La sang, escampada pel voltant del cap obert, regalimava i s'ajuntava amb l'aigua desdibuixant-se escabrosament pel terra d'asfalt.

Recordo que vaig trigar ben bé un minut, un minut que se'm va fer etern, fins que no vaig ser capaç de desfer-me d'aquella postura que m'havia deixat clavat literalment, al seient del cotxe. Vaig agafar aire sorollosament i amb un ritme sigilós, vaig sortir del meu vehicle. El quadre era terrible. Els potents llums del cotxe enfocant els estralls em donaven un aire escenogràfic terriblement real.

La por em sortia pels porus. No m'atrevia a mirar si hi havia algú més a dins del cotxe accidentat. Tremolava i el fred d'aquella humida nit em calava els ossos. Finalment i després de rumiar-m'ho diverses vegades em vaig decidir a fer les tres passes que em proporcionaven vista directa amb l'infern. I així va ser. El cos del que semblava el conductor, m'entorpia el pas. El cotxe estava cap girat, quedant el sostre arrapat a la paret inclinada de roca. El cadàver va quedar estès entre el capó i el terra moll, amb les cames a l'interior de l'habitacle. Amb molt de compte, vaig aconseguir encabir el meu cap dins el cotxe, les cames col·locades estratègicament per no tocar el difunt em tremien com mai ho havien fet. No hi veia, el meu cos tapava la lluernor dels fars del meu vehicle i em feia ombra. Em vaig incorporar i regirant-me les butxaques dels pantalons frenèticament, vaig aconseguir treure les claus de casa. Sort del clauer-llanterna que em vaig comprar al bazar de sota de casa. La potent llum de led em serviria per veure si hi havia algú més dins aquell munt de ferralla. I així va ser.

Les despulles d'un nadó -la blavor del seu petit rostre m'ho va confirmar- jeien a una cadireta de subjecció lateral que havia quedat desplaçada als peus del seien del copilot. Com que la posició que adoptava per atansar-me al segon cadàver era força incòmoda i fins i tot perillosa per la meva integritat, vaig decidir (encara no se per què) de treure el petit difunt de la seva mortalla de plàstic. Amb una mà el vaig arrapar fort i amb l'altra, vaig descordar el petit cenyidor que el subjectava a la cadireta mentre enlluernava el panorama amb el clauer endinyat a la boca. D'una revolada el vaig enretirar delicadament de dins el vehicle, com si encara fos viu i pogués prendre mal i tot d'una em vaig trobar amb un nadó agafat amb els dos braços sense saber que collons estava fent.

Encara avui en dia em pregunto perquè vaig reaccionar d'aquella manera i em vaig dedicar a intervenir amb una inconsciència total remenant aquell gran taüt de metall de color blanc. Tot hagués estat tant senzill com trucar els mossos de bon començament. Quedarme quietet després de veure el panorama, tot senyalitzant amb els triangles de seguretat per si venia un cotxe en qualsevol de les dues direccions de la carretera per prevenir una altra desgràcia, en aquest cas la meva. Llavors la cosa no hagués passat d'aquí.

Però no va ser així. Potser va ser la por, la curiositat, l'ànsia d'experimentació o la poca consciència de ciutadà exemplar la que em va fer actuar d'aquella manera.

Em vaig quedar una bona estona subjectant el nou nat amb les dues mans, recolzant-lo contra el capó blanc d'aquell monovolum. Un fi riu de sang regalimava des del seu capet, llepant tot el capó de dalt a baix. Vaig deixar el nen a terra i vaig contemplar l'escena que acabava de crear. Una taca el·líptica i un petit fil de sang acabaven de pintar el que havia estat incapaç de fer en aquests últims anys. Aquell capó era el que havia estat buscant durant tant de temps. L'atzarosa estampa vermella damunt del blanc, eren d'una senzillesa sublim. Però completament genial.

Obnubilat per la tragèdia i per la meva reacció completament psicòpata, vaig agafar el petit cos amb una ma i el vaig embolicar amb el meu jersei. El vaig ficar dins el porta equipatges del meu cotxe i em vaig allunyar ràpidament d'aquell paratge infernal. La macabre creació del capó del cotxe em va volatilitzar el poc senderi que em quedava. O potser no. Aquella nit, no vaig anar a casa. Vaig dirigir-me a l'estudi amb el paquet sota el braç.

Xoff! Va ser el so de l'horror. Un petit rebentat contra el lli monocrom d'una tela de dos per dos.

Des de llavors que la meva creativitat va augmentar un tres-cents per cent. La glòria va tornar al meu estudi des d'aquella nit. Compaginant pintura i una tasca de voluntariat que alimenta el meu ofici: Voluntari de la Creu Roja. Assistència a la carretera.