Print


Un relat de ismael  (06-09-2004)

 

 

Aquest relat tracta d'un més dels problemes que poden sorgir quan es viu en parella i l'aportació econòmica i social no està repartida adeqüadement o persisteixexen estigmes de fa dècades. Dedicat per la igualtat de tasques dins de les cases.

 

 

http://www.relatsencatala.com/rec/images/t.gif

 

T

 

ot hauria acabat bé si no t’haguessis entossudit a portar-los a casa, després de sopar. Mira que havia anat bé, fins llavors... Aquell de les ulleres ens havia explicat el viatge sencer al Marroc mentre la dona baixava les parpelles i xarrupava una mica la sopa en fer que sí amb el cap a les anècdotes interessants; el comptable s’ha ben atipat; la nena del body de color daurat ha pogut lluir-se amb indicacions culinàries i observacions originals tretes de qualsevol llibre de cuina moderna de la tele, i el que jo tenia al davant, entre silenci i silenci, ha fet desaparèixer dues ampolles de vi blanc de les que vas triar per a l’ocasió a càrrec del pressupost comú. Un èxit de sopar, vaja.
Després, el que anava d’expert en bars de copes no ha insistit perquè era tard. La majoria ho veia clar i ja gairebé havíem acabat la nit en pau, drets al carrer com una cua de xiquets esperant les ordres d’algun monitor o monitora o bé dels pares que els vénen a buscar. Llavors has obert la boca de pinyó que et va donar ta mare: “I una copeta abans d’anar a dormir?” Llavors el del vi s’ha eixorivit, la dona del de les ulleres se li ha penjat al braç pensant que sí i fent “Home...” i tu, com si tinguessis a les mans l’or del body del color de la nena, m’has agafat la màniga de l’abric i m’has mirat com en un anunci de perfum: “Així podrem obrir una ampolla del 1866...” Saps que no suporto els teus atacs de generositat amb les ampolles del meu pare. La del body ja m’ha mirat a mi com si es disculpés, pobreta. A part, que hauria de tenir son de debò i potser esperava que jo li estalviés un altre viatge exòtic o un sòrdid repàs a la cartellera local. De seguida s’ha sumat a la meva tria en blanc –no hi havia novetats de cinema en aquella època–, com la majoria, camí de casa nostre.
Per què no hi pensaves en el Papa? Bé prou que el tens present, a l’hora de queixar-te... Pujàvem les escales i el cas és que jo no aconseguia saber si li havia deixat sopar, per això no t’he contestat i he tirat endavant per encendre la llum com qui diu “Només faltaria”. Però al segon replà he recordat que no sé qui m’havia trucat just abans de marxar i com que feia tard i m’esperàveu he decidit que m’estimava més la teva bronca sols a casa en tornar perquè m’oblido per sistema de la feina que em toca abans que un comentari sardònic davant dels teus companys de feina per haver-me endarrerit. Em posen malalta, els teus comentaris sardònics, sempre tan ben acollits per la concurrència.
Bé, el cas és que pujàvem cap a casa amb una colla de gent que no coneixia de res ni m’importava –excepte que firmessin d’una puta vegada el maleït contracte que busques des de ja fa mesos– quan m’adono que ja som al tercer replà i que allà he vist clar que el Papa no havia sopat. Merda! M’agafa un atac d’histerisme i no paro de pensar en merda, inclòs la del sopar. Però per sort els altres no s’adonen de res. Són uns sòmines.
Aleshores amb una broma qualsevol he mirat de guanyar temps per explicar-te això que el telèfon ha sonat just abans que jo marxés i que llavors no he tingut temps de preparar-li el sopar, que valia més... Però tu te m’has avançat amb la clau a la mà, tu sempre t’avances, i tots els altres t’han seguit parlant massa fort i jo m’he quedat al replà de baix de casa un segon i he pensat que realment no sabia perquè t’havia hagut d’acompanyar al sopar de feina i he resat: ”Que hagi tancat la porta de l’habitació, com a mínim...” Llavors t’he vist obrir la porta de casa amb un riure d’idiota i he recordat que sí havia tancat la porta de l’habitació del Papa, però no amb clau, a més que fa dos dies que el traiem a pixar, i que consti que això és feina teva, i en aquell moment he sabut que s’hauria escapat de l’habitació i hauria embrutat al rebedor i que mossegaria algú, que l’última copeta que el senyor s’havia empescat acabaria convertint-se en un desastre.
Ara vés a saber que pensen del Papa i de mi, la gent del teu despatx. I no és que m’importi gens ni mica, però em sap, com t’ho diria?, greu?. Sí, això, em sap greu. Per tu, eh, per tu... A mi i al Papa ens és igual.