Print

 

 


Un relat de ADINBAZ  (06-06-2008)

 

 

 

 

Un esquirol, un ratolí i un talp van voler fer cuina...

 

Rosegadors

En un bosc frondós hi vivien molts rosegadors.
Un esquirolet saltava de branca en branca dels pins recollint pinyes de diferents tonalitats, mides i textures. Amb les dentetes, n’extreia els pinyons i els mantenia a la boca. Un cop al cau, amb molta cura, els deixava sobre unes fulles i se’n tornava a cercar-ne més. Quan va creure que en tenia prou, els triava segons la grandària, els ensumava i els tastava. Tenia tot de fulles plenes de pinyons amb diverses seleccions. Aleshores, començava a fer pastetes: amb les seves dentetes els esmicolava i en feia proves barrejant les engrunes obtingudes. Les separava per gustos i dipositava les casques sobre noves fulles. No parava mai, sempre anava amunt i avall dels arbres cercant les pinyes de les que en trauria els millors pinyons.
Un dia en baixar d’un pi, un ratolí de bosc estava col•locant en ordre les pinyes que l’esquirol havia deixat caure perquè no li interessaven.
─ D’aquestes pinyes en trec un suc molt gustós – va anunciar orgullós el ratolí.
─ Sense extreure’n els pinyons, amic ratolí?- Va demanar l’esquirol aixecant l’estarrufada cua sorprès.
─ Sí. L’important és la pinya, company presumit – va replicar el ratolí recargolant la seva cua prima i llargaruda.
L’esquirol va rosegar diferents pinyons, va barrejar la pasta obtinguda i li va oferir al seu company. El ratolí la va tastar i va estar d’acord que aquella mescla tenia bon gust.
─ Això no és res. El veritable sabor de la pinya és el suc que jo en faig. – va insistir el ratolí.
L’esquirol va pensar que el seu company tenia el paladar diferent. Ell havia fet tota mena de proves en la seva cuina i sabia diferenciar tots els ingredients de pinyons però estava encuriosit per l’obra del ratolí.
─ Bé, jo t’he fet tastar una de les meves menges. Mostra’m la teva.
─ Ah no!. Si te l’ensenyo sabràs més que jo. – va al•legar decidit el de la cua llargaruda.
─ Com? Si no puges als pins i en fas tries et perds moltes possibilitats. Jo t’he donat un tast. Vegem el teu.
─ No puc saltar pels pins com tu. A més, no cal. Estic segur que la meva menja és la més saborosa.
Un talp, que escurava arrels per sota terra, va sentir la conversa i va treure el cap.
─ Ep, us he sentit, els dos teniu raó, pot ser que hi hagi un millor tast, deixeu-me que us ajudi, us puc cuinar les vostres menges i sóc capaç de presentar-vos un gustós plat.
Els dos companys coneixien el talp i sabien de la seva bona cuina.
─ Bé, doncs, passeu demà pel meu cau i treballem plegats – va suggerir el ratolí.
L’esquirol va acceptar tot pensant que, pel que fa als pinyons, no li podien ensenyar res.
A l’endemà el talp i el cua estarrufat van anar a trobar la rata a casa seva. Molt content l’amfitrió els va fer entrar i es van trobar amb un vell ratot que els va fer seure a la sala del cau.
─ El meu amic ratolí m’ha explicat el vostre pla – va exposar tot d’una el vell - i jo, com a més gran de tots i com a Rosegador Major, vull que col•laboreu i que cadascú de vosaltres aporteu els vostres coneixements per tal d’obtenir el millor gust de la pinya. Vull que us comprometeu. Així, tu esquirol, porta les teves mescles i tu, talp, prepara la cuina i tu, ratolí, posa en ordres les pinyes.
L’esquirolet va sortir de casa del ratolí. Va saltar de branca en branca, va continuar la seva tasca habitual i no va tornar al cau de la rata.
Temps més tard, des de dalt d’un arbre, l’esquirol va veure el ratolí recollint pinyes però no va baixar de les branques.
─ Esquirol, què t’ha passat? Per què no has vingut? T’havies compromès.
─ No vaig dir pas que sí al teu company ratot. No vaig veure ni tastà el teu famós suc al teu amagatall, cua llargarut.

Que ningú t’ensarroni a canvi de res.