Print

 

 


 

Un relat de Mascó  (21-08-2007)

 

No, gràcies, ja he demanat. I el cambrer se’n va cap a una taula de més enllà, on la senyora grassa i suada li demana una aigua ben fresca. I un cafè, descaifenat de sobre si pot ser. I és clar que pot ser senyora, pensa, si paga fins i tot li dono el vodka a cullerades. Però jo he mentit, i només espero que surti la cambrera d’ulls marrons, immensos, i pits també turgents, per demanar-li el que sigui. Ja se m’acudirà, una llimonada o un granissat de mango.Passa el temps i no surt de la cuina. Juraria que és allà a dins; segur que ara talla pernil per a l’entrepà. I el pobre cambrer, el qual he mentit fa uns instants, mira cap aquí estranyat, sense entrendre perquè em mossego les ungles i no les puc tirar al platet del cafè, o del que sigui que he demanat i encara no tinc servit… Ja veig que tornarà a venir a demanar-me si tot va bé, si vol que em porti alguna cosa. Cagumdéu, que em quedaré sense veure la Mairè o com collons es digui la cambrera nova del bar. I no surt, òstia. Després de donar uns tombs més, de portar un croissant aquí, de servir dos trifàsics a la barra i de mirar una mica les mussaranyes, el cambrer atent d’abans se m’acosta. Em pregunta què he demanat, o a qui li he demanat – no ho he entès- i li dic que a la noia de cabells castanys. I ell, malparit, em diu que ja no treballa aquí, que què vull que ja m’ho porta ell. I jo li dic que gràcies, però que si no em pot portar la Mairè, de la cuina o d’on sigui, que no es preocupi que ja me’l prendré al cafè de més avall, el puto granissat de mango.