Print

        

 D’un pollastre de pagès a un parent de vila en vigília de la festa major

 

Pollastre amic, més que amic,

germà meu de llocarada,

des del joquer a on estic

amb ploma d’oca t’escric

potser per última vegada.

 

Ahir va dir-me un capó

que d’aquí set o vuit dies

teniu la festa major.

Medita un poc sobre això

i deixa’t de tonteries.

 

Pren prompte alguna mesura,

sinó et faran un mal joc,

creu-me, si estimes la vida,

o te’n vas o et poses pioc,

com si tinguessis pepida.

 

Lo millor és fotre el camp,

perquè en tot temps una festa

és fatal per l’aviram,

vejam si te’n gas l’aresta.

 

Sí la mort et dóna migranya

i creus prudent tocar el dos

pots venir a viure a Camós,

que en un el recó de cabanya

trobarem lloc per a tots dos.

 

Llavors  aquí a casa és

una existència tranqui-la,

sens neguit i por de res;

perquè el caldo aquí a pagès

casi, casi no s’estila.

 

Nostra vida és un teixit

de plaers i d’alegries

mai se’ns acaba el delit

i a l’era per un seguit

no hi manquen mai garballies.

 

Cada dia, dejornet,

pellucant i fent el plaga,

ens en anem tot de dret

cap el solei si fa fred,

i si fa calor a la obaga.

 

Es passen ratos molt bons

veiessis amb quina traça

els ànecs, fent capbussons,

empaiten per tots cantons

les granotes de la bassa.

 

Estem molt ben avinguts,

els conills son molt amables;

sobre tot el ànecs muts

que acostumen a ser tossuts,

són d’allò més agradables.

 

Una oca vella hi ha,

amb son modo de cridar

ens fa rebentar de riure;

sempre la fem empipar

en fi company això és viure.

 

No et sembla molt més corrent

la perspectiva, i més maca

que no que davant la gent

et posin de cos present

amb les mans a la butxaca.

 

I allà un simple perquè sí,

amb tu s’ha de divertir

fent-he amb tota regla atroços

i entre tragos de bon vi

et roseguin fins els ossos?

 

És una cosa, també,

que francament m’esborrona.

m’hi jugaria el pedrer

que, quan hi pensis, ja et ve

tot seguit pell de persona.

 

Què tot això és criminal?

ja ho se, l’home així ho disposa;

ja que no l’hi fem cap mal,

sembla que els hi fora igual

rosegar alguna altre cosa,

 

Més com que no s’hi avindran,

sigues pollastre de seny

fuig, que t’espavilarien.

qui dia passa, any empeny

i les coses es canvien.

 

Sí no m’han ensarronat,

m’han promès que sortiria

el dia menys pensat

un indiot il·lustrat

demanant l’autonomia.

 

Sí això, com crec, per lo tant,

resulta cosa certera,

ja mai més d’aquí endavant,

els homes hi tornaran

a bufar-nos el darrera.

 

Adéu, company, si fas cas

de la meva amistat franca,

fuig corrents, no et torbis pas,

vine aquí i arribaràs

a posar la cresta blanca.