Print


 

 

Un relat de jordi clusella  

 

A vegades un se sent completament sol envoltant de tantes i tantes persones... Per què?

 

 

 

Soc el teu únic xef, solitud.

D’esquena et serveixo cebes pelades
perquè no vull que vegis el meu plor.

Tants dies fa que forço les espatlles,
que ara són morats sense cura,
i he de pintar-m’hi sols
per què no puguis advertir-los.

Sóc el teu únic xef, solitud.

Ni propines, ni racons on amagar-me;
no vull res que vingui de tu.

La ciutat bassa que em dibuixaves,
no és veraç ni es fonamenta en acer:
és un viratge que el cabell blanc sepulta;
em deia que el vent rebotrega a les parets.

Sóc el teu únic xef, solitud.

Bescanvio la ceba per un bon peix de riu;
cesso a l’aigua salada; cesso també a la set.

D’avui ençà seràs vagabunda,
i, èbria d’emborratxar el sòl de sangloteres,
hauràs d’emboscar-te a qualsevol portal:
cercar un lloc on morir sense ningú.

Era el teu únic xef, solitud,
però ja me n’he cansat.

Jordiclusella