Print

 

 


 

Un relat de susedka  

 

Menjar i xerrar, tot és començar

 

C

 

om cada primer divendres de mes l’Eulàlia i la Glòria es troben per dinar. És una cita que mantenen des de fa anys, gairebé sagrada, només eludible per força major.
El cert és que el dinar és el de menys, sempre el fan al mateix restaurant, a les afores del poble, on es coneixen de memòria tots els plats casolans que hi preparen.
Després de fer un repàs ràpid de les penes i les alegries diàries de cadascuna passen al punt central de l’àpat. Ho fan sense que sembli premeditat però quan troben qui serà la víctima del safareig del migdia li fan un repàs de dalt a baix i per totes bandes. Sempre hi ha quelcom que una sap i que l’altre no, i com bones amigues que són, ho han compartir tot. Avui era l’Eulàlia qui portava peixet fresc.
-Nena, no saps la última, la Neus, la de la farinera, que han partit peres amb en Ricard, ella l’ha engegat a fregir espàrrecs
-Ostres, que m’estàs dient? Però si ja tenien data pel casament, hora a l’església i menú al restaurant! És ben bé que a tots dos els hi falta un bull d’un quart d’hora.
-Doncs no hi haurà boda. Ella ja n’estava tipa de les seves infidelitats,...i la darrera ha estat definitiva. Es veu que eren al Casino fent un veure i unes tapes , i en aquestes que mentre en Ricard era al servei, la Neus li va agafar el mòbil perquè havia de fer una trucada i el seu no tenia bateria. Encabat va pitjar sense voler un botó que li va mostrar el darrer missatge rebut..., i saps que hi posava?...”Ets tant dolç que et menjaria a petons. Sopem junts demà?” Ja t’ho pots imaginar, la Neus va muntar un sidral , mare meva quin bacallà!
-Ai, pobre Neus, si és que aquesta relació mai ha estat aigua clara. En Ricard sempre havia anat darrera de l’amiga aquella de la Neus,... la de Can Grasset ...
-Sí, la Virgínia, que semblava que s’havia de menjar el món, i és una morta de gana que té una mala llet que no se l’acaba. Van tenir una història aquests dos però a ella mai li va acabar de fer el pes.
-Total, que al final va començar amb la Neus, que sempre l’havia tinguda de segon plat. Ja se sap, val més pa dur que estar a dejú, i com que ella sempre n’havia estat enamorada, va caure a la cassola.
-Te’n recordes aquell dia de Festa Major? En Ricard va estar ballant tota la nit amb aquella bleda de Barcelona, i la Neus sense dir ni fava, però tota vermella com un tomàquet i amb una cara de pomes agres que ens va amargar la festa!.
-La veritat és en Ricard és un bombó, el noi està per sucar-hi pa.
-No et dic que no, però per mi ja se’l poden ben confitar. Amb un cabrit com aquest només et toca el patir.
-Mira que n’és de faldiller, i a més li agrada ser a totes les salses
-Jo no sé com la Neus ha pogut empassar tant. I aquell estiu que va estar tres dies sense donar senyals de vida i després va aparèixer amb un xuclet al coll que semblava una pruna?
-A ple agost i amb un mocador al coll, quina barra!, jo al•lucinava mandonguilles, Tot el poble anava ple i ella com si res, aguantant el xàfec com un roure. Després algú va dir que si unes estrangeres a la platja, que si tenien un veler i van anar a fer un tomb, i que després no podien arribar a port...El que passa és que en Ricard se li acaba abans el pa que la gana, mai no en té prou, i com que tot li importa un rave...
-Quins pebrots que té,...aquest somiatruites es pensava que tenia la paella pel mànec i al final ha estat la Neus qui l’ha plantat i li ha donat bones carbasses, i això que semblava una figa flor que l’aguantaria a les dures i a les madures...
-Si, si, aquest ja ha begut oli. Com no enganxi a una ben tocada del bolet se li ha acabat el bròquil
-És de bona pasta la Neus, una mica fava, però bona nana. Els nens la tornen boja i ja volia tenir-ne aviat. “Se’m passarà l’arròs esperant que en Ricard es decideixi”, em va dir un dia.
-Doncs mira, el mar és ple de peixos i trobo que ella , encara que prima com un fideu i una mica nas de patata, fa molt de goig. N’hi ha més dies que llonganisses...i encara és jove.
-I tant, és una sort que s’hagi tret aquest verro del damunt.
Les tasses del cafè són buides i fredes ja fa estona. La Glòria es mira el rellotge...
-Eulàlia, que se’ns ha fet molt tard avui!
-Si noia, menjar i xerrar tot és començar...Ai!, m’he quedat ben tipa avui,... Som-hi doncs?
Les dues amigues es barallen per pagar, com cada primer divendres de mes. Surten del restaurant i es fan dos petons. Mentre s’allunyen totes dues van pensant...
- Que bé que ens entenem, és ben bé que parlem el mateix idioma