|
Malgrat la llunyania geogràfica —en Pere viu a Nova Zelanda i en Lluís a Palautordera— la relació dels dos germans s’ha mantingut al llarg del temps sobre una base clarament gastronòmica. Tot va començar fa deu anys, quan en Lluís i la Carme van viatjar fins a Auckland per passar uns dies amb en Pere i la Roser. Una experiència inoblidable.
En Pere era enginyer agrònom i, en aquell moment, ja feia cinc anys que s’havia traslladat a Nova Zelanda acceptant l’oferta de treball d’una important empresa vinatera d’Auckland. Quan va comprovar que es tractava d’una feina estable, va fer els passos necessaris per reunir-se amb la dona i amb la sogra, la Carlota. Els dos germans no s’havien tornat a veure des de llavors i el retrobament va ser emocionant. Les dues cunyades, amigues de la infància, van congeniar d’allò més. I no diguem la Carlota, una pobra dona que no s’havia tret de sobre l’enyorament del seu Palautordera i per a qui l’arribada d’en Lluís i la Carme li duia el consol de records entranyables.
Tant en Pere com la Roser van desviure’s per fer agradable l’estança dels germans. Van passejar-los amb el seu 4x4 per les dues illes, visitant les principals meravelles d’aquell extraordinari país i, sobretot, gaudint de la seva gastronomia. Val a dir que els dos germans han estat sempre grans fartaners, com pot deduir-se veient les seves panxes descomunals. De fet, moltes de les converses d’aquells dies van girar al voltant del menjar, de les cuines respectives d’ambdós països, Catalunya i Nova Zelanda, en Lluís fascinat pel descobriment d’una nova cultura gastronòmica, en Pere amb la nostàlgia d’una cuina mai no oblidada. Sense abandonar el tema alimentari, en Pere va explicar-li al germà que la seva empresa estava treballant en la fabricació de liofilitzats d’alta qualitat, tant de carn com de verdures, que permetrien reconstruir els aliments amb totes les seves propietats nutritives i organolèptiques. Ho explicava entusiasmat.
I va ser arran d’una d’aquestes xerrades que els dos homes van arribar a un singular acord: intercanviar-se periòdicament especialitats culinàries dels respectius països, sempre, naturalment, amb les limitacions imposades per la distància i la caducitat d’alguns productes. Una mena de pacte sibarític que tots dos han anat complint amb exemplar fidelitat al llarg d’aquests deu anys. Si un dia arribava a Palautordera una botella de Pinot Noir de Marlborough, a Auckland rebien un Cabernet Sauvignon del Penedès; una llauna de musclos de llavis verds era corresposta amb unes anxoves de l’Escala; un pesto d’espinacs es canviava per unes olives arbequines de les Garrigues; un rellom de cangur zelandès era permutat per una llauna de botifarra amb seques; i si el que rebien en Lluís i la Carme era un guisat de xai amb patata dolça a l'estil Maori, el Pere i la Roser eren sorpresos amb una llonganissa de Vic. Per descomptat que el que arribava amb més freqüència a Palautordera eren Kiwis, molt més dolços que els que podien comprar-se a les botigues del poble. El matrimoni palauenc corresponia enviant préssecs i albercocs de Lleida o pots de mel de romaní del Montseny.
Un matí, a la llar d’en Lluís i la Carme va arribar una capsa metàl·lica, com aquelles on abans hi envasaven les teules de Santa Coloma, acuradament precintada, però sense cap etiqueta identificadora. Encuriosits, van obrir-la amb cura. Al seu interior només hi havia unes pólvores de color gris fosc, inodores i insípides, perquè en van tastar un polsim.
—Ja ho sé! —va exclamar satisfet en Lluís —. Això és un d’aquells liofilitzats que m’explicava en Pere. Per fi ho han aconseguit.
—Vols dir, Lluís? I, com es cuina això?
—No es cuina, dona! Només cal afegir-hi aigua.
Tal dit, tal fet, la Carme va preparar-ne dues tasses: una bona cullerada sopera a cadascuna i ben remenat, com si fos nescafé. No tenia gaire gust de res, però així, fresquet, feia de bon prendre. Al vespre, havent sopat, se’n van veure dues tasses més.
L’endemà al matí els arribava una carta urgent de Nova Zelanda:
“Estimats germans,
Ens dol assabentar-vos que, després d’una malaltia fulminant, la Carlota, la nostra estimada mare, ens ha deixat.
Durant els últims temps ens va demanar amb insistència de ser enterrada al cementiri de Palautordera. Hem volgut respectar la seva voluntat, però l’única manera de fer-ho era incinerant-la i dipositant les cendres en el panteó familiar, diligència que ara us demanem i que us agrairem de cor. No dubtem de la vostra col·laboració. Ella va simpatitzar molt amb vosaltres quan ens vau visitar.
Hem enviat les cendres en una capsa anònima per no tenir problemes amb els serveis duaners. En aquest sentit, us recomanem que dipositeu aquestes restes al cementiri el més aviat possible. La pobra Carlota va morir d’una malaltia vírica molt contagiosa i, encara que diuen que el foc ho depura tot, mai no se sap.
Una forta abraçada dels vostres germans que no us obliden,
Pere i Roser”.
|
