D’un pollastre de pagès a un parent de vila en vigília de la festa major
Pollastre amic, més que amic,
germà meu de llocarada,
des del joquer a on estic
amb ploma d’oca t’escric
potser per última vegada.
Ahir va dir-me un capó
que d’aquí set o vuit dies
teniu la festa major.
Medita un poc sobre això
i deixa’t de tonteries.
Pren prompte alguna mesura,
sinó et faran un mal joc,
creu-me, si estimes la vida,
o te’n vas o et poses pioc,
com si tinguessis pepida.
Lo millor és fotre el camp,
perquè en tot temps una festa
és fatal per l’aviram,
vejam si te’n gas l’aresta.
Sí la mort et dóna migranya
i creus prudent tocar el dos
pots venir a viure a Camós,
que en un el recó de cabanya
trobarem lloc per a tots dos.
Llavors aquí a casa és
una existència tranqui-la,
sens neguit i por de res;
perquè el caldo aquí a pagès
casi, casi no s’estila.
Nostra vida és un teixit
de plaers i d’alegries
mai se’ns acaba el delit
i a l’era per un seguit
no hi manquen mai garballies.
Cada dia, dejornet,
pellucant i fent el plaga,
ens en anem tot de dret
cap el solei si fa fred,
i si fa calor a la obaga.
Es passen ratos molt bons
veiessis amb quina traça
els ànecs, fent capbussons,
empaiten per tots cantons
les granotes de la bassa.
Estem molt ben avinguts,
els conills son molt amables;
sobre tot el ànecs muts
que acostumen a ser tossuts,
són d’allò més agradables.
Una oca vella hi ha,
amb son modo de cridar
ens fa rebentar de riure;
sempre la fem empipar
en fi company això és viure.
No et sembla molt més corrent
la perspectiva, i més maca
que no que davant la gent
et posin de cos present
amb les mans a la butxaca.
I allà un simple perquè sí,
amb tu s’ha de divertir
fent-he amb tota regla atroços
i entre tragos de bon vi
et roseguin fins els ossos?
És una cosa, també,
que francament m’esborrona.
m’hi jugaria el pedrer
que, quan hi pensis, ja et ve
tot seguit pell de persona.
Què tot això és criminal?
ja ho se, l’home així ho disposa;
ja que no l’hi fem cap mal,
sembla que els hi fora igual
rosegar alguna altre cosa,
Més com que no s’hi avindran,
sigues pollastre de seny
fuig, que t’espavilarien.
qui dia passa, any empeny
i les coses es canvien.
Sí no m’han ensarronat,
m’han promès que sortiria
el dia menys pensat
un indiot il·lustrat
demanant l’autonomia.
Sí això, com crec, per lo tant,
resulta cosa certera,
ja mai més d’aquí endavant,
els homes hi tornaran
a bufar-nos el darrera.
Adéu, company, si fas cas
de la meva amistat franca,
fuig corrents, no et torbis pas,
vine aquí i arribaràs
a posar la cresta blanca.